La Pedrera

En aquesta obra Gaudí va comptar amb la col·laboració del jove arquitecte Josep Maria Jujol, amb qui ja havia treballat a la casa Batlló. Satisfet amb el seu treball, li va demanar una nova col·laboració al Park Güell i, finalment, per a la reforma de la Catedral de Mallorca.

La casa Milà és un exemple ‘d’arquitectura total’, en el sentit que la seva radicalitat expressiva es manifesta arreu, des del plantejament funcional i constructiu, arribant a tots els racons de l’edifici. No es tracta d’emprar un llenguatge ‘art nouveau’ per revestir una planta convencional, com és el cas de molts il·lustres exemples modernistes de la ciutat. Els trenta-dos balcons de forja són tractats com escultures i els cels rasos dels interiors dels habitatges ens mostren una Pedrera amb una plàstica mai vista fins al moment.

Es tracta d’una concepció espacial que ho informa absolutament tot, i, a tall d’exemple, convé observar com a la Casa Milà els tradicionals patis de les cases de l’Eixample són substituïts pels dos grans patis de planta circular i el·líptica que es manifesten com els espais referencials de l’edifici, ja que porten el visitant des del carrer a la coberta a través d’ells, facilitant una millor il·luminació i ventilació als setze apartaments. Les façanes dels patis són un autèntic espectacle de formes, llum i colors. El color l’aporten les pintures murals que els decoren, amb motius principalment florals, que també trobem als sostres i a les parets laterals dels dos vestíbuls d’accés i de l’escala principal, amb diverses escenes de referències mitològiques.

La propietària, la senyora Segimon,  mai va valorar ni entendre prou l’arquitecte que el seu segon marit, en ‘Perico Milà’, com li deien els amics, havia escollit  per tal que els construís la millor residència de la ciutat, un encàrrec que Gaudí va complir a la perfecció. El pis principal, que de fet ocupa tot el solar, té una superfície equivalent a la dels quatre pisos senyorials disposats a cada planta.

La Pedrera va ser incompresa, objecte de burla per part de la premsa satírica del moment, que no va saber valorar el seu mèrit. Va ser la darrera obra civil d’Antoni Gaudí, acabada l’any 1912, després d’una querella amb la propietat per una qüestió d’honoraris, que va acabar als jutjats i que finalment Gaudí va guanyar.

Tot i així, la seva singularitat i el seu valor patrimonial i artístic van quedar àmpliament acreditats quan s'inclou en el catàleg del Patrimoni Artístic de la ciutat de Barcelona el 1962, amb la declaració com a Monument Historicoartístic d’Interès Nacional per part del Govern espanyol l’any 1969 –actualment BCIN– i la UNESCO l'inscriu com a Bé Cultural del Patrimoni Mundial el 1984, pel seu valor universal excepcional.

Actualment és propietat de la Fundació Catalunya-La Pedrera, que vetlla per la seva difusió, conservació i preservació. La Pedrera allotja un important centre cultural de referència a la ciutat de Barcelona pel conjunt d’activitats que organitza i pels diferents espais museístics i d’ús públic que inclou.