L’empresari i industrial Eusebi Güell, cada cop més fascinat per l’arquitecte, li encarrega ara la construcció de la seva residència al centre de Barcelona, entre els carrers Conde del Asalto (l’actual Nou de la Rambla), Lancaster i la Rambla. L’edifici havia de servir d’habitatge familiar i, alhora, d’espai social, cultural i de trobada de la burgesia.
La raó per la qual el comte Güell va decidir construir la seva residència al Raval i no pas a l’Eixample -el barri emergent de la burgesia- el trobem en la proximitat del Palau Güell amb l’antiga Casa Güell, la finca paterna heretada anys abans. Gaudí va trobar solucions al repte que se li plantejava: construir una residència que esdevingués un centre important de reunió de les elits al bell mig d’un barri heterogeni, amb poc espai i poca lluminositat.
Per bastir-lo es van utilitzar els millors materials, com per exemple la pedra procedent de les pedreres que el mecenes tenia al Garraf, i es va comptar amb la feina dels col·laboradors més brillants del moment, com l’arquitecte Francesc Berenguer, que esdevindria un dels ajudants més fidels de l’artista.
L’edifici va ser inaugurat el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal celebrada al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
El Palau és interessant per la suggestiva concepció de l’espai i la llum. Això es pot observar en l’organització dels espais interiors que giren entorn del saló central, de tres plantes d’alçada i cobert amb una cúpula parabòlica de reminiscències celestials. Al voltant d’aquesta sala, Gaudí distribueix les estances del palau de manera totalment funcional, creant jocs de perspectiva que donen sensació de grandesa a un edifici que, en realitat, es troba en un solar relativament petit.
Entrar al saló central és una de les experiències sensorials més impactants de tot el Palau. L’espai va ser concebut com una sala de concerts en què l’orgue és el protagonista i la cúpula fa de gran altaveu. La restauració dels tubs de fusta originals de l’orgue i l’adquisició d’una nova consulta han permès que, durant el recorregut, el visitant pugui comprovar l’acústica excel·lent de l’espai, ja que cada trenta minuts pot escoltar una de les peces musicals que gaudien els Güell durant l’època en què van viure-hi.
La cambra prèvia a l’entrada del saló central, anomenada sala dels passos perduts, és un dels espais on es fa més palès que Gaudí va haver de recórrer a la imaginació per augmentar una superfície insuficient. La solució la va trobar creant una façana dividida en tres plans. Un altra zona remarcable de l’edifici és la sala dels fumadors o de descans, on hi destaca la seva tribuna bombada i volada sobre el pati del migdia.
El Palau és l’únic immoble de nova planta que Gaudí va poder acabar del tot i té l’honor de ser el millor conservat gràcies a no haver patit mai modificacions essencials. A l’entrada principal s’observen dues portes amb perfil d’arc de catenària, que a la seva època devien cridar l’atenció per la seva mida més gran del corrent. Gaudí va pensar l’espai de cotxeres com una extensió del carrer, de manera que els carruatges podien encotxar i desencotxar, un sistema llavors innovador.
Al soterrani hi ha un dels espais més singulars: la cavallerissa. Els pilars i les voltes inusuals creen un insòlit paisatge i suposen una part important (i transitable) dels fonaments de l’edifici. Als estables, a més, s’hi accedia mitjançant una rampa de forma helicoïdal, en una nova mostra d’originalitat.
