Temple Expiatori de la Sagrada Família

La fundació de l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep (1866), per part de Josep Maria Bocabella, suposa el germen del que havia de ser la Sagrada Família. L’entitat promou, a partir de l’any 1874, la construcció d’un temple expiatori i, gràcies a diversos donatius, es compra una parcel·la de 12.800 m² entre els carrers de Marina, Provença, Sardenya i Mallorca.

La primera pedra es posa el 19 de març de 1882, festivitat de Sant Josep, en un acte solemne que presideix el bisbe de la ciutat, Josep Urquinaona. A partir d’aleshores se n’inicia la construcció, que comença per la cripta situada a sota de l’absis, segons un disseny neogòtic de l’arquitecte Francisco de Paula del Villar, el primer arquitecte del temple. Aquest abandona l’obra poc temps després per discrepàncies amb els promotors i l’encàrrec passa a mans de Gaudí.

Des de l’any 1914, Gaudí abandona qualsevol altre projecte i es dedica exclusivament a la construcció de la Sagrada Família, fet que explica que al currículum dels darrers anys de la seva vida no hi figurin treballs importants. La seva implicació és tan gran que arriba a residir els darrers mesos a tocar del seu obrador, un espai situat al costat de l’absis i condicionat com a taller de maquetes a escala, dissenys, estudi d’escultures i espai per a proves fotogràfiques.

El 1923 projecta la solució definitiva de les naus i cobertes, però les obres, en aquell període, avancen lentament. A finals de 1925 s’acaba la construcció del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a sant Bernabé, i amb una alçada de cent metres. Aquest és l’únic que Gaudí veu construït, ja que el 10 de juny de 1926 mor a conseqüència d’un tràgic accident patit tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la capella del Carme de la cripta de la mateixa Sagrada Família, on encara avui reposen les seves despulles. Durant els últims anys de treball de Gaudí al temple, va disposar d’un nombrós grup d’arquitectes, dibuixants, escultors i modelistes per afrontar el projecte.

En morir Gaudí, el seu estret col·laborador Domènec Sugrañes assumeix les obres fins al 1938. Sota la seva direcció s’acaben els campanars de la façana del Naixement i s’enllesteixen el portal de la Fe i el xiprer central.

Al juliol del 1936, arran de l’alçament militar i la Guerra Civil Espanyola, uns revolucionaris incendien la cripta, cremen les Escoles Provisionals de la Sagrada Família i destrueixen l’obrador. En aquell moment es perden els plànols, els dibuixos i les fotografies originals, i queda esmicolada una part de les maquetes a escala feta de guix. Malgrat aquells actes vandàlics, la construcció del temple no s’ha aturat mai d’ençà que Gaudí n’assumís la batuta i s’ha respectat sempre la voluntat de l’arquitecte.

Després de la Guerra es restaura la cripta cremada i es recomponen moltes de les maquetes malmeses gràcies a la feina de l’arquitecte Francesc de Paula Quintana. Això possibilita tenir els models per  continuar la construcció segons la planificació original. Els treballs continuen el 1954, quan  es comencen els fonaments per bastir la façana de la Passió, sobre la base dels múltiples estudis fets per Gaudí. Després dels fonaments, s’hi construeix la cripta, on el 1961 s’instal·la un museu per tal d’explicar als visitants els aspectes històrics, tècnics, artístics i simbòlics del temple. Aquesta façana veurà aixecats els quatre terminals dels campanars el 1976.